Pobres però somrients

Ja som a Chiang Mai, al nord de Tailàndia. Just ens ha donat temps d'instal·lar-nos a l'hotel i fer una volta pel mercat que se'ns ha posat a ploure (per variar). Almenys hem pogut veure que val la pena anar-hi a sopar: totes les paradetes de menjar fan una pinta boníssima.

Demà al matí començarem un trekking per la selva de dos dies. Té molt bona pinta: caminarem, anirem amb elefant, visitarem poblats de tribus (en algun d'aquests serà on dormirem), veurem salts d'aigua, ens banyarem en gorgues i baixarem pel riu en embarcacions fetes de bambú. Vist així pot estar molt i molt bé: a veure!

Tailàndia és molt diferent a Cambodja: no es veu tanta pobresa, la gent està més acostumada al turisme, les infrastructures no tenen res a veure,... Abans d'ahir vam visitar Battambang, la segona ciutat més gran de Cambodja, i vam quedar bastant parats. No és una ciutat turística com Siem Reap, que té la sort de tenir Angkor al costat, i això ens va permetre veure com viuen realment a aquell país. Vam passejar pels carrers i pel mercat amb la sensació d'estar ben bé al tercer món. No és que vegis gent morint-se de gana per les cantonades, però sí que te n'adones que viuen amb molt poc, amb poquíssim. El mercat era curiós perquè  cada parada (fosca, que no devia fer més d'un metre i mig de llarg) era alhora el taller: les modistes cosien allà mateix, altres enganxaven els lluentons a les teles, d'altres feien joies, etc. Era bonic però tenia un regust estrany.

Siem Reap també és pobra però ja es respira un altre ambient. La gent s'ha espavilat molt a guanyar-se la vida amb el turisme, encara que es nota molt que no fa massa que ho fan (tot i que s'han espavilat a fer-se entendre molt bé en anglès, tot i que molts gairebé no han pogut anar a l'escola). Va ser molt difícil trobar activitats per fer que sortissin una mica del que és la visita a Angkor d'1 o 3 dies. Quan preguntàvem per més coses per veure havien de rumiar-s'ho una estoneta abans no et deien, amb cara de poc convençuts, que potser podies anar a veure algun altre temple o algun salt d'aigua que estava bastant lluny. En part s'entén perquè Angok és una meravella tan gran que tota activitat que es posi al seu costat quedaria devaluada, però estaria bé que hi hagués complements per poder allargar les estades dels viatgers a Siem Reap.

Deia que Angkor és una meravella i així és. S'ha de veure. Nosaltres vam fer el circuit d'un sol dia (temples principals) en tuktuk i sort que vam triar fer-ho així perquè les distàncies allà són enormes, fins i tot fent el circuit petit. Això sí, ho vam fer sense guia i potser hagués estat bé poder-ne trobar algun (preferiblement que parlés castellà, cosa que no és fàcil allà) que ens ho hagués explicat millor. S'ha de dir, però, que sense guia també vam sortir entusiasmats. És tanta la bellesa que hi ha allà dins! Es diu que tot va ser culpa d'una papallona que el científic francès Hernri Mouhot volia caçar. Sense adonar-se'n va anar entrant a la selva i es va trobar amb les runes del que fa un temps havia estat una ciutat on hi havien viscut al voltant d'un milió de persones. Visca les papallones!

Somriures inesperats

Començo aquest post des de l'aeroport de Siem Reap, esperant a embarcar cap a Bangkok i deixar Cambodja definitivament. Ens anem emocionats: acabem de passar les 4 hores més interessants del que portem de viatge fins ara i el més curiós és que això ha passat sense sortir de la Guesthouse, fent temps per venir cap a l'aeroport.

Començaré pel principi. Aquest matí ens hem aixecat tard: volíem agafar-nos el dia amb calma, després d'haver matinat bastant ahir i avui (bé, matinar per nosaltres, que aquí la gent sol començar a treballar a les 7, dina a les 11 i sopa cap a les 6). Després d'esmorzar volíem anar a fer una volta tranquil·la pel centre. En  el mateix moment que sortíem unes noies de Barcelona que hem conegut aquests dies arribaven de voltar amb el seu conductor de tuktuk, en Mot, que parlava espanyol. Ens han avisat que si el volíem agafar ara estava lliure: "Almenys entendreu el que diu", ens han dit. I hem ben encertat! Llàstima que només haguem pogut gaudir d'ell avui, perquè el país canvia molt quan te l'expliquen bé. No només ens feia de conductor, sinó que ens anava explicant el que podíem anar veient pel carrer i fins i tot ens ha fet alguna parada quan veia que nosaltres badàvem amb alguna cosa. Li hem demanat per algun lloc per poder imprimir les reserves d'hotel que havíem fet per internet i ens ha portat a un lloc on la gran majoria de clients eren locals, cosa que vol dir que es paga un preu just. Més tard li hem demanat per anar a algun lloc on fessin el típic massatge als peus dins la piscina de peixos i també ens ha buscat un bon lloc, igual que quan hem volgut fer un massatge de cos amb oli (els d'aquí se solen fer sense oli). Però això no era el millor, el millor és que durant tota l'estona anàvem conversant i ens anava explicant coses sobre el país, la gent d'aquí, com es viu, com treballen, etc. A algú li podria semblar que hem hagut d'aguantar la pallissa típica dels guies turístics però res més lluny: era una conversa molt amena entre tots tres.

Amb en Mot al jardinet de la gueshouse

Després de dinar i esperar que la pluja parés una mica (ens ha plogut una estona gairebé cada dia que hem estat a Cambodja: ruixats molt intensos que no duren més de tres quarts d'hora i que per sort sempre ens han enxampat sota cobert) hem tornat a la guesthouse per acabar de passar el dia tranquil·lament: llegint, escrivint al blog, fent un te,... Com que en Mot, el "tuktukero", ens havia d'acompanyar a l'aeroport a quarts de 7 i no tenia res més a fer fins aleshores, s'ha quedat amb nosaltres al jardí de la guesthouse continuant la conversa i explicant-nos més coses del país, de la seva vida i dels projectes que tenia. Déu n'hi do quina vida! I només amb 25 anys! Era admirable veure des d'on venia, el que havia passat i la manera com s'agafava la vida i, concretament, la seva feina i el concepte de "negoci" que té. Ell té molt clar que ha d'oferir els seus serveis de transport i de guia a preus molt assequibles i donar serveis extres (com begudes en fresc al tuktuk, tovalloletes fresques perquè la gent pugui refrescar-se sortint dels temples d'Angkor, etc.) per tal de marcar una diferència amb altres guies, que la gent quedi contenta i que el recomani. Ja que hi som, el recomanem des d'aquí per si mai algú volta per aquest blog buscant guies que parlin espanyol per Siem Reap i Angkor:

En Mot, Thon Mot amb el seu tuktuk

Nom: Thon Mot 

Pàgina web: amazingangkor.com

Adreça electrònica: thonmout777@hotmail.com

Quan ja portàvem una hora i mitja o dues xerrant amb ell se'ns hi ha afegit l'amo que la guesthouse, en Davide, un italià que fa 3 anys i mig va decidir, sense haver-hi estat mai, muntar una guesthouse a Cambodja i anar-se'n a viure-hi. Amb ell hem pogut veure la visió que té un occidental que coneix molt bé el país i contrastar-la amb la d'en Mot. A partir d'aquí la conversa ha anat derivant a temes interessantíssims. Una hora i mitja més xerrat i no haguéssim parat si no fos perquè ja havíem de marxar cap a l'aeroport. Que curiós: al matí pensàvem que ja ho teníem tot fet i que ens mig sobrava el dia d'avui però quan ha sigut hora de marxar teníem la sensació que havíem trobat un fil que haguéssim pogut estirar uns quants dies més. Una pena... o una alegria d'haver-ho pogut viure!

Queda pendent explicar les visites d'ahir a Battambang i d'abans d'ahir a Angkor, però avui valia la pena dedicar el post a una altra gran i inesperada joia: una d'aquelles coses que fan que un viatge sigui inoblidable.

Acabo el post a l'habitació de l'hotel de Bangkok amb la vista posada en la segona part del nostre viatge: Chiang Mai, cap on marxem demà al matí.

Ens llegim!

Somriures de benvinguda

Ahir a primera hora de la tarda vam arribar a Bangkok. Un cop instal·lats a l'hotel vam sortir a fer una volta pel barri a veure si ens situàvem una mica i començar a tastar la ciutat. Estàvem cansats, després de tantes hores de vol però, d'alguna manera, ja ho vam saber arreglar: després d'una queixalada ràpida en un restaurant que suposem que era xinès (encara ens costa diferenciar in situ els matisos de les cuines asiàtiques) vam anar a fer-nos un massatge. Bé, dos massatges cada un: un d'esquena, espatlla i cap i l'altre de peus, una hora cada massatge. Quina meravella! Tenia la sensació que la senyora que em va agafar a mi anava polint cada part del meu cos com si fos una escultura: "aquí m'hi he deixat una rebava, això hauria de ser més rodó,...". Per acabar-ho d'arrodonir, quan ens estaven fent el massatge als peus va caure una tromba d'aigua que feia por: que bé que et sents quan estàs sota cobert i a fora trona i llampega! I si, a sobre, t'estan fent un supermassatge als peus...

Més tard i ja bastant refets vam anar a fer una volta al mercat nocturn de Patpong on vam fer les primeres compres i vam constatar el que s'explica de Bangkok sobre els shows sexuals i l'oferta de prostitució.  Després de sopar vam comprar les postres al carrer: una bosseta de grills fregits, que tots dos vam tastar però que no ens vam acabar...

Avui al matí hem agafat un avió i hem arribat a Siem Reap, Cambodja, on volem passar-hi quatre dies. Només d'arribar ja ens esperava un conductor amb el seu tuktuk que ens ha portat fins a la guesthouse on ens hem instal·lat. Amb ell hem pactat l'activitat que faríem a la tarda i que demà estarà tot el dia amb nosaltres a la visita que volem fer als temples d'Angkor. 

Un cop deixades les maletes i situats hem anat a veure un poblat flotant que hi ha al llac Tonle Sap. Allà la gent viu en embarcacions que mouen dues vegades l'any depenent de com estigui el nivell del llac (en època seca o de pluges). Viuen generalment de la pesca. És gent realment pobre, com el país en general, però ens ha sobtat veure els preus que cobren per visitar aquests llocs. El noi que ens feia de guia ens ha explicat que tot el que el govern guanya amb les visites a aquest poblat ho reinverteix en ells: en les escoles, potabilitzadora, etc. però la veritat és que hem trobat que amb el que es paga (15 dòlars per turista) es podria fer una mica més del que es fa.

Al vespre hem volgut anar a sopar però hem vist que els restaurants ja tancaven així que ens hem ficat al primer lloc on semblava que encara hi havia gent menjant. I sort d'això! Hem fet tota una descoberta. De fet, era molt bon senyal que la gent que hi havia menjant fos en gran part local: això sempre assegura una experiència autèntica. El lloc era una espècie de self-service però, és clar, a la cambodjana. Només d'asseure'ns i mentre nosaltres triàvem què volíem menjar (una mica a cegues perquè, com aquell qui diu, només sabíem diferenciar la carn del peix i poca cosa més) ens han preparat una espècie de braser a taula amb una peça metàl·lica a sobre per poder-hi coure el menjar on hi han tirat aigua pel voltant de manera que també s'hi pogués bullir. La noia que ens servia ens ha anat explicant com havíem de coure cada cosa però ens deu haver vist molt sapastres i ens ho ha acabat fent gairebé tot. Hem sopat com senyors. Millor encara: com senyors cambodjans! 

Ben tips i contents ens anem a dormir que demà molt aviat al matí enfilarem cap a una de les primeres joies del viatge: els temples d'Angkor. Bona nit!

Un somriure amarg

Demà marxem. Però no marxem de la manera que ens havíem imaginat fer-ho. Divendres ens va deixar, inesperadament, la tia Dolors i avui li hem dit l'últim adéu. Marxem amb el seu record ben viu i volem emportar-nos amb nosaltres les seves ganes de fer coses, de viure la vida a cada moment i de gaudir de tot el que ens trobem al davant, tal com ha dit la seva filla Marta avui al seu funeral. Així que, entre maletes i llàgrimes, esbossem un somriure amarg.

Allà on siguis: un petó, tia.

:)

Somriures. Això és el que esperem d'aquest viatge. En primer lloc, perquè tots els destins que volem visitar es caracteritzen per l'amabilitat de la seva gent. Qui no ha sentit a dir mai allò de Tailàndia, terra de somriures? Però hi ha molts més somriures que esperem viure. Esperem somriure només pel plaer que ens proporciona viatjar. Esperem somriure descobrint el temple més gran i majestuós i el detall més insignificant a cada pas d'aquest viatge. Esperem somriure compartint el nostre primer gran viatge junts. Esperem que els qui ens seguireu a través d'aquest bloc somrigueu de tant en tant quan ens llegiu i esperem fer-ho nosaltres llegint els comentaris que en vulgueu escriure.

Així, només ens queda dir-vos: BENVINGUTS!

Àlex i Cris