Ho acabem amb un somriure

Divendres vam arribar a casa. El viatge s'ha acabat però aquí encara queden els últims dies per explicar i així acabar d'arrodonir el blog.

Dissabte 13 era el nostre segon dia a Lovina (nord de Bali) i vam aprofitar per fer l'activitat estrella de la zona: anar a veure dofins a la sortida del sol. A les 6 del matí vam pujar a una barqueta de les que fan servir els pescadors de la zona, on amb prou feines hi cabíem sis persones en fila, i vam endinsar-nos una mica al mar. De seguida vam començar a veure desenes de barques com la nostra, plenes també de gent que volia veure els dofins. No es van fer esperar gaire: de seguida vam començar a veure les seves aletes, ara a un costat, ara allà baix. No vam tardar massa a veure'n algun saltant i fins i tot fent cabrioles a l'aire, sempre amb tanta elegància.

Esperant els dofins

La resta del dia el vam passar descansant, entre la piscina, la lectura, migdiades,... en fi, tot allò que tant desitgem durant els mesos de feina.

L'endemà a mig matí ens va venir a buscar l'Inyoman una altra vegada per acompanyar-nos a fer algunes visites i tornar-nos a Sanur per passar-hi l'última nit a Bali, abans de tornar cap a Bangkok. La primera parada que vam fer va ser en una petita "botiga" a peu de carretera on hi havia uns animals extraordinàriament grans: ratpenats de la mida d'un ocellot, una serp pitó de més de tres metres, una iguana immensa, etc.

Era una pitó, segons ens van dir

Batmaaaaan!

Després d'observar-los amb certa por, vam seguir el nostre camí cap a les terraces d'arròs més grans de Bali, a Jatiluwih. Si les que havíem vist prop d'Ubud eren maques, aquestes eren impressionants: molt més grosses, inundades d'aigua i hi podies passejar pels marges dels camps. De fet, l'Inyoman ens va explicar que aquestes es conreen de cara al turisme, que ni tan sols respecten els períodes de descans de la terra perquè la principal font d'ingressos, més que l'arròs, són les visites.

A mitja tarda vam arribar a Tanah Lot, un temple construit sobre un illot que queda unit a la terra per l'esplanada que descobreix la marea quan baixa. Diuen que no te'n pots anar de Bali sense haver vist una posta de sol a Tanah Lot, i nosaltres, que som molt obedients, així ho vam fer. Després de passejar per les roques plenes de bassals que uneixen el temple amb la terra, vam pujar a una terrasseta per observar com el sol s'amagava darrere el temple. No cal explicar res més:

A l'esplanada que s'inunda quan puja la marea

Va ser l'última posta de sol a Bali: l'endemà tornàvem cap a Bangkok a acabar de passar-hi tres dies i, si la ciutat ho permetia, descansar una mica abans de volar cap a casa. Ho havíem previst i per això, seguint els consells de la Mari i la Sabina (un petó, noies!), feia mesos que teníem la penúltima nit del viatge reservada a un dels millors hotels de la ciutat: el Lebua. La veritat és que era un luxe d'hotel, amb una terrassa des d'on es pot veure una vista espectacular de la ciutat. La pena va ser que com que plovia no vam poder sortir per veure la panoràmica des de la planta més alta de l'hotel, al pis 64, però sí que ho vam poder fer des del 52, on vam anar a prendre una copa.

Al pis 52 del Lebua

La nit següent no ens vam poder quedar al Lebua perquè l'oferta que vam trobar gràcies al beneït booking.com ja no existia i pagar el que es demanava per l'habitació estava fora del nostre pressupost així que vam canviar a un altre hotel de la mateixa categoria, el Crowne Plaza. Realment no havia d'envejar res al Lebua. Durant la tarda ens va sorprendre una tempesta que vam veure així des de l'habitació:

Després de gaudir del descans a estances així i alguna visiteta tranquil·la a China Town i el Gran Palau de Bangkok ja havíem tancat la ruta i esgotat els dies. Aquí s'acabava un gran viatge, amb moltes experiències, molta varietat de gent, de costums, de paisatges, de llengües, de tradicions, de religions i de moltes més altres coses que ens han anat omplint durant els 24 dies que l'hem estat vivint. 

I tres dies després de trepitjar la nostra estimada terra s'acaben els relats de les nostres experiències en aquest blog. Ha estat una vivència molt bonica, que ens ha fet sentir més a prop de la nostra gent i ens ha fet somriure molt cada cop que rebíem algun feedback. Moltes gràcies per seguir-nos: ens retrobem al proper altre gran viatge!

Flors per somriure

Som a l’aeroport de Bali a punt d’agafar un vol cap a Bangkok per passar-hi els últims tres dies d’aquest viatge. Marxem de Bali entusiasmats amb l’illa i molt contents d’haver-hi passat aquesta setmana, que realment s’ha fet molt curta. Queden moltes coses per explicar, que intentarem anar desgranant mica en mica.

Dijous ens vam llevar ben aviat, a les 2 de la matinada, per anar a pujar el volcà Batur, el segon més alt de l’illa, i veure des d’allà la sortida del sol. Vam arribar a quarts de 4 al punt de sortida, ens vam trobar amb el guia (i amb molta més gent que feia el mateix que nosaltres) i vam començar a enfilar el camí que duraria al voltant d’una hora i mitja. Mentre anàvem pujant, tot i ser negra nit, les vistes eren espectaculars: si miràvem avall ens trobàvem amb el caminet de llums que formava la gent que anava pujant i si aixecàvem el cap topàvem amb el cel més estrellat que he vist mai.

Quan vam ser a dalt, vam esperar cap a una hora per veure com sortia el sol. L’espectacle era brutal: teníem davant nostre el llac Batur (el més gran de l'illa) i darrere d’aquest el volcà Agung, el més gran de l’illa. Al fons, mentre el sol anava sortint, s’anaven dibuixant les muntanyes més altes de l’illa veïna. Valia la pena haver-se llevat tan d’hora i haver fet l’esforç de la pujada per veure aquella preciositat.

Ja amb llum de dia vam fer una petita ruta pel volcà on vam poder veure com fumejava, encara. Ens van explicar que encara és força actiu i que l’última erupció va ser l’any 2000. Bé, canviava una mica la versió d’un guia a l’altre: per algun era una erupció i per l’altre una petita explosió al cràter que va matar dos turistes alemanys. Sigui com sigui, feia respecte.

Al fons el volcà Batur, des d'on vam veure sortir el sol.

Després de la caminada i de tornada cap al sud de l’illa vam parar prop de la ciutat d’Ubud per veure unes terrasses d’arròs, tan típiques d’aquests països. Una filigrana: tan per com estan fetes com per com es cultiven després, una feina duríssima.

Vam acabar l’excursioneta dinant i passejant una mica per la ciutat d’Ubud on vam poder veure com preparaven la ciutat per una cremació per d’aquí a uns dies. L’Inyoman, el conductor que ens ha acompanyat tots aquests dies i que ens anava fent de guia, ens va ensenyar una figura d’una espècie de bou enorme i ens va explicar que quan han de fer una cremació d’algú important posaven el cos dins aquest bou i el passejaven en processó per tota la ciutat fins arribar al moment de cremar-lo amb el cos a dins. Curiós.  Quan ens vam acostat al temple vam poder veure com ho estaven decorant tot per deixar-ho a punt pel gran dia, una setmana després.

Preparació del "bou" per la cremació

Divendres al matí vam deixar l’hotelet de Sanur per anar a passar un parell de nits a Lovina, al nord de l’illa. Dos dies abans havíem pactat amb  l’Inyoman les visites que faríem de camí cap a Lovina. Les dues primeres eren temples hinduistes: Taman Ayun i Ulun Danu, aquest últim construït sobre les aigües del llac Bratan. La religió és molt important a Bali i es nota a cada pas. Només d’arribar, vam poder observar que davant de cada casa, de cada comerç, a cada platja,... hi havia, a terra, uns platets fets de fulles de plataner i plens de flors, a vegades amb alguna cosa de menjar. Eren ofrenes que fa la gent balinesa cada dia amb les seves pregàries. El dia que vam sortir amb la barca a fer snorkel, el noi que ens acompanyava va parar quan ja ens havíem endinsat una mica per pregar i fer les seves ofrenes. Va encendre encens, va posar cistelletes amb flors a l’aigua, sobre el motor de la barca i en una espècie de capelleta feta amb fulla de palmera que tenia penjada a la barca, igual que la que hi ha a moltes cases per a posar-hi les ofrenes. El mateix ens va passar amb els guies que acompanyaven a la gent a pujar al volcà: quan ja feia una estoneta que havíem començat a caminar tots es paraven a fer una pregària i una ofrena a una petita imatge que hi havia pel camí abans de continuar pujant.

Per aquest motiu les flors són tan importants a Bali. La gent les porta al cap com a senyal de benedicció. A tota l’illa s’hi poden trobar plantes florides (tot i estar a l’estació seca) i gent que recull les flors que han caigut a terra per utilitzar-les després.

Ofrenes a l'entrada d'un temple

Temple Ulun Danu, sobre el llac Bratan

Després de la visita al temples vam continuar la ruta cap a Lovina parant a Git Git, on hi ha uns salts d’aigua molt bonics. Quan vam arribar a l’hotel vam dinar, vam descansar, ens vam banyar a la piscina i al vespre, abans de pondre’s el sol vam començar a passejar per la platja, de sorra negra per la naturalesa volcànica, fins arribar al centre de Lovina, 5 quilòmetres més enllà. Ens va donar temps de veure tota la posta de sol al mar mentre passàvem entre les barques de diferents poblets de pescadors que ens somreien i saludaven. Vam fer una bona caminada però va valer la pena. Ja ben fosc vam arribar a Lovina, on vam fer un toc ben merescut i vam sopar davant del mar. Vam tornar cap a l’hotel amb taxi, ara sí.

Posta de sol a la platja de Lovina

Ja ens queda poc per tornar. És veritat que ens quedaríem més temps per aquestes terres però també tenim moltes ganes de veure la família i els amics. Ens alegra molt cada comentari que llegim al blog: sembla que estiguem una mica més a prop de casa. Avui pensem molt en algú molt especial: PER MOLTS ANYS, ADRIANA! Que gaudeixis molt i molt dels teus 20 anys!

Un mar de somriures

Vam arribar a Bali dilluns passat tenint contractada, només, la primera nit d'hotel. No sabíem ben bé què faríem durant la setmana que estaríem aquí, només teníem clar que volíem descansar i gaudir de l'illa al seu ritme: tranquil, pausat i relaxat. Havíem contractat la nit de dilluns a dimarts a un resort a Nusa Dua pensant que hi tindríem totes les comoditats i luxes (piscina, platja privada, restaurants davant de mar, etc) i ja va ser així però no ens va agradar massa.
Només d'arribar vam preguntar per algun restaurant que estigués bé per dinar-hi i ens van contestar que allà mateix en teníem tres. Fins aquí, d'acord. També vam preguntar si sabien algun lloc per llogar ulleres i tubs per fer snorkel i ens van dir que allà mateix ho podíem contractar. Ens van preguntar si les nits següents estaríem a algun altre hotel i oferir diferents serveis diverses vegades (tots pagant, és clar). Tot ens va sonar a voler fer caixa a qualsevol preu: si s'ha d'amagar informació, s'amaga. Ens va fer la sensació que era difícil sortir de l'hotel i fer activitats pel nostre compte perquè a la que preguntàvem ens encolomaven el que tenien allà dins a uns preus que deixaven de pedra. Al vespre vam anar a fer una volta pel passeig que hi ha arran de platja i, tot i que era molt bonic, sense adonar-nos només fèiem que passar d'un resort a un altre fins a arribar a un centre comercial a l'aire lliure on vam trobar un bar amb connexió wifi, que vam aprofitar per poder buscar un hotel pels dies següents (al nostre hotel no hi havia internet gratuït). Vam fer un sopar de llagosta  per celebrar el nostre primer aniversari junts allà al costat i vam tornar cap a l'hotel.

L'endemà vam "fugir" de l'aglomeració turística dels complexes hotelers i ens vam endinsar una mica més a l'autèntica Bali. Allò sí que era el que ens havíem imaginat! Vam anar a parar a un hotelet una mica amagat i molt petit, de només deu habitacions, obert de fa només dos mesos i regentat per una parella francesa molt i molt amables. Només d'arribar tot van ser facilitats: ens van recomanar un restaurant proper on s'hi menja molt bé i barat (unes 5 vegades més barat que el dia anterior) i a la tarda es van asseure amb nosaltres per ajudar-nos a organitzar les diferents coses que podíem fer durant aquests dies. Ens van donar preus orientatius de tot, ens van posar en contacte amb un xofer que ens podia informar millor de les excursions, etc. Tres gentil! Allà vam decidir que dimecres agafaríem una barca cap a l'illa de Lembongan per fer snorkel i així va ser.

A les 8 del matí ja estàvem dins la barca que ens portaria cap a l'illa de Lembongan. Ens vam instal·lar asseguts a terra entre les mercaderies que portava l'embarcació a la part de dalt i vam deixar passar l'hora de viatge prenent el sol i la brisa del mar. Quan vam arribar ens vam trobar una cosa que no esperàvem: lluny d'una illa turística on tot podien ser botiguetes que ens estiguessin esperant per vendre'ns els seus paquets de barca+tub+ulleres+patos, vam trobar un poblet on la gent anava cap al temple, a primera línia de platja, per celebrar-hi alguna cerimònia. Vam badar-hi una mica i vam començar a caminar cap al centre de la població a buscar algun lloc on poder llogar el material i la barca per anar a veure què hi havia sota aquelles aigües. De seguida vam trobar un noi molt amable amb qui hi vam fer tractes, en Lena. En un moment estàvem tots tres a sobre la seva barca a punt per anar a dos punts diferents a fer snorkel.
Vam arribar al primer punt, the wall (la paret). En Lena va parar la barca en un punt prop d'una mena de penyasegat i ens va donar algunes instruccions. No havíem de fer res més que observar i deixar-nos portar pel corrent de l'aigua, que ell ens aniria seguint amb la barca. I així ho vam fer. Només de posar el cap a l'aigua l'espectacle era increïble. Tot eren bancs de peixos de diferents colors i mides: ara uns ratllats grocs i negres, ara un de blau potentíssim quasi fluorescent, ara tota una colla amb un degradat de groc a taronja preciós, un allà de verd ben viu, un d'allargassat i recte que quasi sembla un pal, un altre negre brillant que passa per sota,... i així tota l'estona. Preciós. I el fons no tenia res a envejar als colors dels peixos: corall de tots colors, roques totes resseguides amb figures que semblaven tretes d'un llibre de laberints, plantes verdes, grogues, taronges, vermelles, etc. Un espectacle!
Quan el corrent ja ens havia portat a fer tot el camí vam pujar a la barca i vam anar a un altre lloc a tornar a observar. Vam trobar el mateix espectacle de peixos que a la primera parada però l'escenari era diferent: no érem prop de cap paret sinó enmig del mar, ara el que teníem a prop era el fons de corall. Vam passar per llocs on havíem de fer esforços per no tocar el corall, de tan poca aigua que ens separava del fons. Mentre observàvem els peixos podíem veure fileres immenses de corall. Hi va haver un moment que teníem tota una paret de corall blau davant: tot de puntes il·luminades d'un blau-lilós preciós. Llàstima que de tot això no n'haguem pogut fer fotos perquè era realment un espectacle.

Somriures amb comissió

Després de Chiang Mai ens vam estar tres dies a Bangkok, abans de venir cap a Bali. El primer dia va començar bé, amb la visita al Wat Pho, el temple on hi ha el buda recolzat més gran de Tailàndia. La veritat és que impressiona: 46 metres de llarg i 15 d'alt. El temple també és molt bonic, amb petits edificis de tots colors i portalades impressionants.

Després de la visita al Wat Pho volíem anar a veure el Grand Palace però quan vam arribar a la porta el guàrdia ens va dir que ja havien tancat (eren les 3 de la tarda). Molt amablement ens va senyalar al mapa un parell de temples que valia la pena veure i ens va recomanar una zona per anar de compres. Llavors ens va dir que la millor manera per fer-ho era agafant un tuktuk i que podia ser que el conductor ens volgués cobrar 200 bahts (5 euros) però que el preu que ens havia de fer era de 40 bahts (1 euro). Tot seguit ens va parar ell mateix un tuktuk i va dir-li on volíem anar. Al preguntar-li el preu, què ens va dir el conductor? 200 bahts. El mateix guàrdia va negociar-nos el preu, que al final va ser de 40, tal com deia ell. Vam al·lucinar amb l'amabilitat de la gent, en com aquell senyor ens va indicar llocs per visitar, per comprar i ens va negociar el preu del transport desinteressadament. Però ningú ven duros a quatre pessetes, ja se sap...

Vam començar la ruta amb el tuktuk visitant un petit temple on no hi havia ningú. Era bonic, és veritat: petitó però amb encant. Després de sortir del temple li vam dir al tuktuk que millor que ens portés directament on acabava la ruta que havíem pactat, que no teníem ganes de més temples ni d'anar de compres. Ell ens va dir que si feia això ens hauria de cobrar 400 bahts en comptes de 40 i, evidentment, no ho vam entendre: li estàvem demanant que escurcés la ruta i ens volia cobrar deu vegades més! El noi, molt amablement, això sí, ens va explicar que cada cop que portava turistes a les tres botigues que nosaltres volíem anar (o que ens feia anar el guàrdia) li segellaven un bonus que ell podia bescanviar per benzina. Si entràvem i hi estàvem un mínim de minuts (a algun lloc dos, altres deu) li posaven un segell i si compràvem, un altre. Li vam dir que d'acord, que així era bo per ell i per nosaltres, que encara que perdéssim una mica de temps ens sortiria el transport més barat. Tot això pensant que les botigues estarien una a prop de l'altra... Ens vam passar tota la tarda amunt i avall entre joieries (que no ens interessaven per res), sastreries i, a més, ens va colar una visita que no havíem pactat tot "fent-nos un favor": una oficina de turisme realment sospitosa on els preus eren desorbitats. Vam acabar la tarda farts de veure coses que no ens interessaven, de respirar el fum del trànsit de Bangkok i de patir-ne la xafogor. Al final ens va quedar la sensació que havíem estat tota la tarda a disposició d'aquell noi perquè pogués acumular segells i, a sobre, havíem hagut de pagar (poquet però ja era massa pel servei que havíem rebut). 

Conclusió: si ets turista a Tailàndia (com a molts altres llocs) sempre et voldran enredar: de tu depèn que ho aconsegueixin...

Vam dedicar el següent dia a Bangkok a visitar el mercat flotant (Damneon Saduak) i la ciutat d'Ayutthaya. Ens va agradar moltíssim, tot i arribar rebentats. A Ayutthaya vam llogar unes bicis per vam recórrer les runes. Ens va recordar molt a Angkor (Cambodja) però en petit: l'arquitectura és del mateix estil i fins i tot hi ha una cara de Buda entre arrels, a l'estil dels temples que vam visitar en la primera part del viatge.

Diumenge al matí vam fer una de les activitats més típiques per tothom que visiti Tailàndia: anar a comprar gangues. Vam anar al Chatuchak Market, un mercat que fan només els caps de setmana. En vam fer una petita part perquè és immens: ocupa la superfície de 5 camps de futbol junts. A més, tot està apretadíssim, els passadissos entre les diferents paradetes són molt estrets i hi ha força gent. Evidentment, ens vam firar! Vam sortir carregats de tot a preus ridículs.

L'endemà molt aviat ja vam marxar cap a Bali per passar-hi una setmaneta i recuperar forces i energia abans de passar els últims tres dies de viatge un altre cop a Bangkok.

Somriures ferotges

És el nostre quart dia a Bali i per fi tinc una estoneta (i connexió) per escriure tranquil·lament. Des de l'últim post ens han passat moltes coses i hem estat a molts llocs. Intentaré resumir-ho perquè si no... estaria fins demà escrivint!

El dia següent de tornar del trekking vam llogar un conductor per visitar un temple budista a les afores de Chiang Mai, el Doi Suthep. Per arribar al temple s'ha de pujar una escala majestuosa i un cop a dalt tot és daurat i místic. Vam enganxar mal temps però ens va agradar molt. A Tailàndia, per entrar als temples t'has de descalçar i només aquest fet, anar descalços, ja fa que tot canviï: per mi és com si em connectés més amb el que se sent allà dins. Vam fer una volta admirant els diferents budes que hi havia allà i vam comprar flors de lotus, encens i espelmes (ja ho venien tot en un lot) per fer una ofrena. Ens van explicar que havíem de fer tres voltes amb l'ofrena a les mans a la part central del temple (no recordo com es diu). Ja havíem vist gent que ho feia i vam fer el mateix. Tot això pot semblar una tonteria si no ets creient però la veritat és que aquest acte en aquell lloc tan particular té alguna cosa especial, un no-sé-què que no sabria descriure.

Davant les escales del Doi Suthep

Sortint del temple vam fer dues visites una mica més turísques: una granja d'orquídies (precioses totes elles) i el Tiger Kingdom, una mena de zoo de tigres on et pots fer fotos amb ells. Realment és una turistada però, tal com deia la Sandra (la noia que vam conèixer al trekking), quan tornarem a tenir l'oportunitat de fer-nos fotos amb tigres? Doncs és veritat. De tot això és millor que, més que explicar, en pengi algunes fotos:

L'estada a Chiang Mai va acabar amb compres (evident a Tailàndia!) al mercat nocturn aquella mateixa nit i amb una visita l'endemà a la part antiga de la ciutat.

Somriures salvatges

Som a l’autobús de camí cap a Bangkok per passar-hi, ara sí, tres dies abans de marxar cap a Bali. Hem deixat Chiang Mai contents i amb moltes experiències per explicar (aquest post serà llarg...).

Tal com teníem previst, vam fer dos dies de trekking per la selva: una experiència genial. Tot i que les activitats que vam fer no eren ben bé les que deia el programa (no sabem si això va ser per culpa de la pluja o del que convenia més a l’organització) ens ho vam passar molt bé. Només de pujar a la camioneta que ens va recollir a l’hotel vam conèixer l’Edu i la Sandra, un barceloní i una valenciana molt macos amb qui ens vam avenir molt durant tota l’aventura. Just després van pujar la Marta i la Virgínia, dues andaluses de Jerez amb qui també ens ho vam passar molt bé. De les disset persones que fèiem el trekking ells quatre eren les úniques persones amb qui ens podíem comunicar sense haver de pensar tres vegades cada frase que dèiem per fer-nos entendre mínimament. Vam fer un grup molt maco i ben avingut.

Vam començar l’excursió anant fins a un campament d’elefants que ens van portar a fer una primera incursió per la selva. Tota una experiència anar amb elefant! Vam passejar amb la companyia de les seves cries mentre de tant en tant els donàvem de menjar. Després d’això, ens van donar de dinar a nosaltres (arròs tres delícies en una bossa de plàstic) i vam començar  a caminar. El paisatge era molt bonic i en vam disfrutar molt, l’única pega fins aquell moment era la calor i la humitat: a la que fèiem algun tram de pujada suàvem i esbufegàvem sense parar. De cop, va començar a plovisquejar... a ploure... a ploure intensament... De tant en tant semblava que parava una miqueta, ens donava temps de fer alguna foto i tornar a protegir la càmera de la pluja de seguida. Vam tenir sort: quan arribàvem als salts d’aigua que hi havia pel camí o a algun prat bonic el temps ens respectava una mica i podíem immortalitzar el moment. Després de tres hores i mitja de caminar, quan vam arribar al lloc on havíem de dormir, semblava que els impermeables no havien servit de res. Tots plegats anàvem xops com ànecs. 

L'Àlex enmig de la selva

En un dels salts d'aigua que ens vam trobar

Camps d'arròs

En teoria havíem de veure els poblats de dues tribus i pot ser que ja hi passéssim, entre els seus habitatges, però la pluja va fer que no poguéssim veure massa com vivien aquella gent. Vam poder-ho fer una miqueta amb la gent del poblat on vam dormir. Mentre els guies i alguna gent d’allà estaven fent el sopar l’Edu i la Virgínia es van colar a la barraca que feia de cuina i van començar a cantar amb ells, a ajudar a fer el sopar, tocar una mica la guitarra i el djembé. Ràpidament vam acabar essent-hi tots sis, dins la cuina. Vam passar una estona molt divertida. De tant en tant anava arribant gent del poblat: una àvia molt simpàtica que només feia que riure amb nosaltres, un noi que semblava que abans d’entrar s’havia fumat alguna cosa perquè es trotxava amb qualsevol cosa, un pare amb el seu fill de mesos aguantat a l’esquena per un tros de roba, etc. Realment tota una experiència en la que vam riure moltíssim i que no oblidarem mai. És d’aquells moments del viatge que sents que t’estàs omplint de coses molt boniques.

Cap a les 7 de la tarda i amb el sopar a punt, vam seure tota la colla a una taula llarga al porxo de la barraca on dormiríem i vam menjar mentre se’ns feia fosc. Vam encendre espelmes i vam estar xerrant i jugant en petits grupets fins cap a les 11 de la nit, hora d’anar a dormir. 

Dormíem en uns matalassos molt prims a terra, coberts per una tela que ens protegia dels mosquits. Diguem que molt còmode no va ser... Vam poder descansar a estones i això ho vam notar a la caminada de l’endemà.

A la barraca, davant els nostres "llits"

Al matí vam esmorzar i vam desfer el camí que havíem fet el dia abans agafant alguna drecera: tres horetes. Anàvem tots 6 amb un guia (l’altra part del grup anava més lleugera i ens va treure força avantatge). L’Àlex i jo caminàvem els primers darrere el guia, que no tenia massa miraments en esperar-nos, i l’altra part del grup anava quedant enrere. Quan hi havia un encreuament el guia anava tirant però nosaltres ens paràvem a esperar els altres perquè no es despistessin. Hi va haver un encreuament que no vam veure i no els vam esperar. Al cap d’una estona vam parar per poder-nos ajuntat tots però els altres no arribaven i el guia anava tirant. Potser vam esperar 10 minuts però ni rastre del grup. Vam recular uns metres cridant-los però no obteníem cap resposta... El guia, que ja havíem perdut de vista feia estona, va recular per venir-nos a buscar i el vam avisar que ens havíem quedat nosaltres dos sols. De seguida va córrer a buscar l’altra gent. Quan, al cap d’una bona estona, van aparèixer tots quatre amb ell vam respirar tranquils. Ens van explicar que havien agafat un trencant que no era (el que nosaltres no havíem vist) i que el guia s’havia posat tan nerviós que quan els va trobar fins i tot va vomitar. Quin espant, perdre quatre persones enmig de la selva! Pobre tiu!

En acabar la caminada vam dinar i ens van portar a fer el bamboo rafting: una baixada per un tram de riu amb una mena de rai fet de canyes de bambú. Tot i que amb la pluja dels últims dies el riu baixava força mogudet, el tram que vam fer era tranquil, amb algun remolí però res perillós. Tot i això, va ser divertit i vam tornar a quedar xops de cap a peus.

Un cop a l’hotel vam fer una dutxeta (beneïda dutxa) i vam sortir a fer una volta pel mercat de nit de Chiang Mai mentre fèiem temps per anar a sopar amb la colla del trekking al Riveside, un restaurant-bar-pub que ens van aconsellar l’Edu i la Sandra. Mentre voltàvem pels carrers regatejant i comprant vam veure una botiga on feien vestits a mida, tant d’home com de dona, en dos o tres dies i molt bé de preu. Això ja ho havíem vist a algun reportatge i vam decidir entrar-hi. Vam mirar els catàlegs que tenien i l’Àlex va triar un vestit jaqueta (traje-pantalón pels amics) i jo un vestit de seda. Vam negociar el preu, ens van prendre les mides i vam quedar que l’endemà aniríem a fer la primera prova. A mi només m’havien fet vestits a mida les meves àvies. Quin luju!

  

Sortint de la sastreria vam anar a sopar al Riverside amb la colla. La veritat és que va estar molt bé, pel local i per la companyia. Vam sopar de conya al costat del riu, vam riure, vam baixar al bar del mateix restaurant on hi havia música en directe de diferents grups de rock reconeguts a Tailàndia, segons ens va explicar l’Edu, que ja hi havia estat abans del trekking. Vam fer una copeta i vam marxar: teníem ganes de dormir a un llit com cal, després de les aventures dels últims dos dies.

Tota la colla dinant abans del "rafting"
Per ordre: Cris, Àlex, Marta, Virgínia, Sandra i Edu