Somriures salvatges

Som a l’autobús de camí cap a Bangkok per passar-hi, ara sí, tres dies abans de marxar cap a Bali. Hem deixat Chiang Mai contents i amb moltes experiències per explicar (aquest post serà llarg...).

Tal com teníem previst, vam fer dos dies de trekking per la selva: una experiència genial. Tot i que les activitats que vam fer no eren ben bé les que deia el programa (no sabem si això va ser per culpa de la pluja o del que convenia més a l’organització) ens ho vam passar molt bé. Només de pujar a la camioneta que ens va recollir a l’hotel vam conèixer l’Edu i la Sandra, un barceloní i una valenciana molt macos amb qui ens vam avenir molt durant tota l’aventura. Just després van pujar la Marta i la Virgínia, dues andaluses de Jerez amb qui també ens ho vam passar molt bé. De les disset persones que fèiem el trekking ells quatre eren les úniques persones amb qui ens podíem comunicar sense haver de pensar tres vegades cada frase que dèiem per fer-nos entendre mínimament. Vam fer un grup molt maco i ben avingut.

Vam començar l’excursió anant fins a un campament d’elefants que ens van portar a fer una primera incursió per la selva. Tota una experiència anar amb elefant! Vam passejar amb la companyia de les seves cries mentre de tant en tant els donàvem de menjar. Després d’això, ens van donar de dinar a nosaltres (arròs tres delícies en una bossa de plàstic) i vam començar  a caminar. El paisatge era molt bonic i en vam disfrutar molt, l’única pega fins aquell moment era la calor i la humitat: a la que fèiem algun tram de pujada suàvem i esbufegàvem sense parar. De cop, va començar a plovisquejar... a ploure... a ploure intensament... De tant en tant semblava que parava una miqueta, ens donava temps de fer alguna foto i tornar a protegir la càmera de la pluja de seguida. Vam tenir sort: quan arribàvem als salts d’aigua que hi havia pel camí o a algun prat bonic el temps ens respectava una mica i podíem immortalitzar el moment. Després de tres hores i mitja de caminar, quan vam arribar al lloc on havíem de dormir, semblava que els impermeables no havien servit de res. Tots plegats anàvem xops com ànecs. 

L'Àlex enmig de la selva

En un dels salts d'aigua que ens vam trobar

Camps d'arròs

En teoria havíem de veure els poblats de dues tribus i pot ser que ja hi passéssim, entre els seus habitatges, però la pluja va fer que no poguéssim veure massa com vivien aquella gent. Vam poder-ho fer una miqueta amb la gent del poblat on vam dormir. Mentre els guies i alguna gent d’allà estaven fent el sopar l’Edu i la Virgínia es van colar a la barraca que feia de cuina i van començar a cantar amb ells, a ajudar a fer el sopar, tocar una mica la guitarra i el djembé. Ràpidament vam acabar essent-hi tots sis, dins la cuina. Vam passar una estona molt divertida. De tant en tant anava arribant gent del poblat: una àvia molt simpàtica que només feia que riure amb nosaltres, un noi que semblava que abans d’entrar s’havia fumat alguna cosa perquè es trotxava amb qualsevol cosa, un pare amb el seu fill de mesos aguantat a l’esquena per un tros de roba, etc. Realment tota una experiència en la que vam riure moltíssim i que no oblidarem mai. És d’aquells moments del viatge que sents que t’estàs omplint de coses molt boniques.

Cap a les 7 de la tarda i amb el sopar a punt, vam seure tota la colla a una taula llarga al porxo de la barraca on dormiríem i vam menjar mentre se’ns feia fosc. Vam encendre espelmes i vam estar xerrant i jugant en petits grupets fins cap a les 11 de la nit, hora d’anar a dormir. 

Dormíem en uns matalassos molt prims a terra, coberts per una tela que ens protegia dels mosquits. Diguem que molt còmode no va ser... Vam poder descansar a estones i això ho vam notar a la caminada de l’endemà.

A la barraca, davant els nostres "llits"

Al matí vam esmorzar i vam desfer el camí que havíem fet el dia abans agafant alguna drecera: tres horetes. Anàvem tots 6 amb un guia (l’altra part del grup anava més lleugera i ens va treure força avantatge). L’Àlex i jo caminàvem els primers darrere el guia, que no tenia massa miraments en esperar-nos, i l’altra part del grup anava quedant enrere. Quan hi havia un encreuament el guia anava tirant però nosaltres ens paràvem a esperar els altres perquè no es despistessin. Hi va haver un encreuament que no vam veure i no els vam esperar. Al cap d’una estona vam parar per poder-nos ajuntat tots però els altres no arribaven i el guia anava tirant. Potser vam esperar 10 minuts però ni rastre del grup. Vam recular uns metres cridant-los però no obteníem cap resposta... El guia, que ja havíem perdut de vista feia estona, va recular per venir-nos a buscar i el vam avisar que ens havíem quedat nosaltres dos sols. De seguida va córrer a buscar l’altra gent. Quan, al cap d’una bona estona, van aparèixer tots quatre amb ell vam respirar tranquils. Ens van explicar que havien agafat un trencant que no era (el que nosaltres no havíem vist) i que el guia s’havia posat tan nerviós que quan els va trobar fins i tot va vomitar. Quin espant, perdre quatre persones enmig de la selva! Pobre tiu!

En acabar la caminada vam dinar i ens van portar a fer el bamboo rafting: una baixada per un tram de riu amb una mena de rai fet de canyes de bambú. Tot i que amb la pluja dels últims dies el riu baixava força mogudet, el tram que vam fer era tranquil, amb algun remolí però res perillós. Tot i això, va ser divertit i vam tornar a quedar xops de cap a peus.

Un cop a l’hotel vam fer una dutxeta (beneïda dutxa) i vam sortir a fer una volta pel mercat de nit de Chiang Mai mentre fèiem temps per anar a sopar amb la colla del trekking al Riveside, un restaurant-bar-pub que ens van aconsellar l’Edu i la Sandra. Mentre voltàvem pels carrers regatejant i comprant vam veure una botiga on feien vestits a mida, tant d’home com de dona, en dos o tres dies i molt bé de preu. Això ja ho havíem vist a algun reportatge i vam decidir entrar-hi. Vam mirar els catàlegs que tenien i l’Àlex va triar un vestit jaqueta (traje-pantalón pels amics) i jo un vestit de seda. Vam negociar el preu, ens van prendre les mides i vam quedar que l’endemà aniríem a fer la primera prova. A mi només m’havien fet vestits a mida les meves àvies. Quin luju!

  

Sortint de la sastreria vam anar a sopar al Riverside amb la colla. La veritat és que va estar molt bé, pel local i per la companyia. Vam sopar de conya al costat del riu, vam riure, vam baixar al bar del mateix restaurant on hi havia música en directe de diferents grups de rock reconeguts a Tailàndia, segons ens va explicar l’Edu, que ja hi havia estat abans del trekking. Vam fer una copeta i vam marxar: teníem ganes de dormir a un llit com cal, després de les aventures dels últims dos dies.

Tota la colla dinant abans del "rafting"
Per ordre: Cris, Àlex, Marta, Virgínia, Sandra i Edu